Cada nova persona que se suma a la construcció de la cultura popular és un fragment de terra guanyada pel poble. Sigui quina sigui la seva història personal, sense fronteres ni complexes, només amb l’oberta voluntat de ser part de la veu cultural del poble.

Com l’“Oncle Monllau” i les seves cançons, que tenen arrels ben profundes als arrossars de les Terres de l’Ebre (que homenatgem agafant prestat el títol d’un llibre seu).

Com la hipercreativitat de la Sílvia Ampolla de Roquetes que, sent el seu origen una incombustible balladora de discoteques, i a menys de dos anys d’aproximar-se a la cultura popular, ha generat al seu entorn un veritable terratrèmol contra la cultura conservadora i estancada, amb la seva actitud transversal sense complexes.

Com la veu comunitària de la colla d’El Llar d’Amposta que,trobant-se dimarts a dimarts, cant a cant, vers improvisat a vers improvisat, mostren que la cultura popular no existeix sense l’anonimat de centenars i centenars de persones que dia a dia reclamen silenciosament que la propietat de la cultura és del poble.