Mapasonor: un model de producció documental associatiu i  fora de la indústria

(conferència al Tecnocampus de Mataró el 2020)

Tercer Sector Audiovisual

Quan a Mapasonor vam iniciar les nostres activitats en el camp del documental, cap a l’any 2000, el món de l’audiovisual es movia sobretot com a indústria, una indústria inflada per uns costos astronòmics i la recerca de les màximes quotes d’audiència. La publicitat era el sector estrella, però també la tele, el cinema o qualsevol altre producte entrava en la lògica del negoci. Portar càmeres o micros (en general, voler fer productes audiovisuals) era fer negoci. No voler fer-ho així, sigui per voluntat, sigui per convicció, era formar part de la immensa minoria. I a Mapasonor no ho volíem fer així. No ens interessava la indústria. Érem part de la immensa minoria.

Vam conèixer el Tercer Sector Audiovisual gràcies a la gent de l’associació Teleduca, una entitat d’educació en comunicació que en aquell moment estava involucrada en un projecte de televisió associativa de barri (Clot TV). Amb la Carme Mayugo, la seva incombustible fundadora, vam participar en una trobada europea a Toulouse on hi havia televisions associatives, entitats educatives, associacions que treballaven en la comunicació per als drets humans i el desenvolupament... Tot un poti-poti d’entitats que, deu anys després, sobretot arran de la crisi i el seu impacte en el sector periodístic, constituirien tot el sector de la comunicació per a la transformació social. 

Amb el Tercer Sector Audiovisual vam descobrir el que nosaltres érem. A Mapasonor no ens interessava entrar en les lògiques de funcionament del negoci, ni tan sols ens interessava ser un negoci. Va ser llavors quan vam apostar pel voluntariat com a filosofia d’existència, cosa que en una entitat audiovisual era estrany (ho solen a ser, per exemple, moltes entitats de cultura popular, però no una de producció audiovisual). Vint anys després, veiem com el voluntariat ens ha fet aguantar qualsevol dificultat i mantenir la nostra independència. Amb molts punts dèbils, però ens mantenim amb fermesa. 

No ens interessava entrar en la lògica de les produccions audiovisuals dins del negoci de la comunicació. Volíem produir estrictament allò que ens motivava, i fer-ho amb qui connectàvem, amb independència de si era una demanda de la indústria audiovisual o si hi havia al darrere una inversió. Nosaltres partíem de la idea que realitzar un documental (que és el llenguatge predominant del nostre treball, encara que no l’únic) es podia fer amb una inversió relativament baixa en equipaments, molt més baixa del que dictava la lògica de la indústria en aquells moments. Amb l’avantatge de no tenir despeses de personal a causa del nostre voluntariat, els costos de producció encara eren més baixos. 

Activisme

En realitat, tot i ser una entitat dedicada principalment a l’exploració del llenguatge del documental, el que volíem fer era activisme. Jurídicament ens vam registrar com a associació sense ànim de lucre, i no com a empresa. I això implicava un posicionament i un activisme. 

Però, a banda de la forma jurídica que adoptàvem, a Mapasonor no volíem ser una entitat amb principis de neutralitat o d’imparcialitat, ni molt menys. Qui busqui produccions audiovisuals neutrals no cal que vagi a Mapasonor, que no és la nostra filosofia de treball. Les nostres produccions pretenien i pretenen promoure una visió crítica, i clarament estem posicionats. 

D’entrada els nostres principis es basen en els drets humans, els quals guien els temes i els continguts que tractem. Tot partint de la idea que cal fer una revisió crítica als diversos tractats de drets humans i qüestionar alguns dels seus fonaments (la individualitat, la universalitat, l’home com a centre de la Natura, etc.), prenem aquests com a base dels valors que guien les nostres produccions. A més, ideològicament, la nostra entitat i les nostres produccions són d’esquerres, pels seus valors, enfocaments, lluites... i no tenim cap intenció de justificar posicionaments de dretes en pro de la imparcialitat. Ens posicionem des de l’esquerra, des dels valors de la interculturalitat, des de les lluites feministes, donem veu al poder popular i als contrapoders... 

Dignitat humana

A més, ja sigui parlant de músiques populars de Mallorca o de famílies refugiades afganeses al Pakistan, sempre busquem que els nostres documentals parlin del mateix: la dignitat humana (que és el valor guia de la Declaració Universal de Drets Humans). Al pròleg del llibre-DVD Una persona amb un sac penjant (Mapasonor, 2011), editat per Caramella i que era un viatge musical (literari i documental) per diverses illes de la Mediterrània, expressàvem la següent declaració de principis: 

Treball en xarxa 

També és propi de la filosofia de Mapasonor treballar en xarxa. Les nostres aliances són més estratègiques que tàctiques, ja que prioritzem la connexió en principis, valors i objectius amb les entitats o les persones amb qui treballem. És a dir, no treballem vinculats a les produccions de la indústria audiovisual, sinó que cerquem una adscripció ideològica i de principis amb les entitats i la persona amb qui treballem. Per exemple, la nostra col·laboració amb Teleduca des dels nostres inicis, una entitat amb la qual compartim tots els principis ideològics exposats. 

També vam servir de plataforma audiovisual de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA) en el cas de les produccions fetes sobre aquest país, una entitat que treballava, entre d’altres, pels drets més bàsics d’educació i salut, pels drets polítics de les dones o per la denúncia de la interferència de criminals de guerra en la transició política a l’Afganistan. I, pel que fa a persones individuals, hem treballat amb en Domènec, un artista amb qui hem compartit projectes artístic-documentals sobre Palestina. Amb ell partim d’una anàlisi sociopolítica similar i compartim posicionaments crítics molt propers.

En un altre eix important del nostre treball, la cultura i música popular, la revista Caramella (de música als Països Catalans) és un soci clau amb el qual compartim la convicció que la cultura popular és un espai de creixement de valors de progrés, participació i democràcia. També ho fem amb l’associació Música Nostra, amb la qual el nostre documental Piazza-Isole-Montagna (2010), centrat a l’illa de Sicília i de caràcter molt etnomusicològic, ha omplert tot un capítol de la nostra reivindicació de la veu dels pobles. 

I pel que fa a persones individuals respecte a la cultura hem compartit projectes amb músics com l’Efrén López. Ell és un imparable explorador, amb un ample espectre de llenguatges musicals, que van des del País Valencià a l’Índia, passant per Creta, Turquia, l’Iran o l’Afganistan. Amb ell hem fet el projecte Mentre estigues viu, brilla (Mataró, 2013, i València, 2019), uns concerts audiovisuals de 24 hores sense parar on reivindicàvem l’actitud de l’esforç en l’art per a superar la queixa com a única actitud davant les crisis.

Multidisciplinarietat

Bo i que la realització de documentals sigui la base del nostre treball, experimentem amb tota mena de llenguatges creatius. De fet, el que ens motiva és el projecte concret i els valors que hi podem transmetre, no la producció en si de documentals, i per això molts dels nostres projectes han inclòs diverses disciplines. 

Hem fet documentals de format més o menys estàndard com Joola, el naufragi (2012), que fins i tot va ser programat per una cadena televisiva, Barcelona Televisió (BTV). L’objectiu, però, era organitzar, amb associacions senegaleses, a Mataró i deu anys després, un homenatge a les víctimes d’un naufragi a les costes de Gàmbia on van morir més persones que al Titànic, i on vam comptar amb la participació d’un supervivent del naufragi que en aquell moment vivia a la ciutat. 

Un altre documental de llarga durada, però de format més o menys estàndard, va ser Silencioses i en Palaus (2002). Aquest reflecteix la vida íntima de dones rurals en unes regions de Tunísia on, anys després de filmar aquest documental, va esclatar la revolta que va enderrocar el dictador. El documental va esdevenir també un projecte educatiu amb materials inclosos adaptats als currículums escolars (que encara es poden descarregar des de la web; vegeu Mapasonor [s. d.]), i que va ser àmpliament implementat a les escoles per l’entitat Teleduca. 

Els projectes educatius han estat una constant entre els projectes de Mapasonor. Per una banda, hem adjuntat activitats educatives als nostres projectes audiovisuals com ara els materials pedagògics dels documentals 48_Cultura (2007) o Joola, tout le monde croit à Dieu (2003). També hem preparat activitats vinculades a les exposicions Jerusalem ID (2016) o Mataró: de Mancos a Djembereng (2020). I, finalment, hem fet projectes íntegrament educatius com la maleta pedagògica Oïdes Mediterrànies (2007), que difon la diversitat intercultural de les músiques de la Mediterrània mitjançant un CD-ROM interactiu que conté un circuit de jocs i altres materials pedagògics.

A més, els documentals tenen durades molt diverses, i aquestes no depenen dels formats estàndard, sinó de la necessitat del projecte. Per exemple, dins l’exposició audiovisual Jerusalem ID, realitzada amb en Domènec, els vídeos van des dels 7 minuts del curt «Semàfor racista» fins a les 3 hores del vídeo «Tour circular». En ells mostràvem la ciutat com un espai on s’exerceixen violències que no són explícites ni espectaculars, però igual de punitives, i que anomenàvem «violències suspeses». Els documentals en aquests casos estan en funció al projecte artístic o social. En el nostre suport a les activitats de denúncia o projectes pedagògics de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan vam realitzar documentals per acompanyar actes de campanyes. Per exemple, vam registrar els testimonis de dones víctimes de les diverses guerres al país per a denunciar que al nou parlament, després dels talibans, continuaven havent-hi criminals de guerra. També vam realitzar els vídeos educatius de l’exposició Golha (2008), on diverses noies afganeses dibuixen el seu passat i el seu futur. 

Un altre format que hem provat és la literatura, amb la publicació per encàrrec de Caramella del llibre-DVD Una persona amb un sac penjant (2011). Es tracta d’una crònica dels nostres viatges musicals per illes de la Mediterrània des de la mirada de les persones que vam conèixer, i que inclou tres documentals. El darrer projecte que hem fet també comprèn un llibre de relats de vides de la ciutat de Mataró, part de l’exposició Mataró: de Mancos a Djembereng, on fiquem l’orella als sons de la vida privada i de la vida pública a través del «paisatge sonor». El veritable nom del projecte seria Mataró, simfonia d‘una ciutat, ja que té com a referent creatiu la pel·lícula documental Berlín, simfonia d’una ciutat (Berlin, die Sinfonie der Großstadt, Walter Ruttmann, 1927). El projecte de Mapasonor és un gran retrat documental de la ciutat, però a la inversa del seu referent: mentre que en el film de Ruttmann el retrat de Berlín és imatge acompanyada de música, la simfonia de Mataró és un gran documental de so, un gran paisatge sonor acompanyat de lletra, de testimonis orals i escrits de diverses persones de la ciutat.

El llenguatge del paisatge sonor ja l’havíem explorat als nostres inicis amb dos CD d’art sonor: La música dels talibans (2002), una recreació imaginària, a partir de fonts de documents sonors reals, de pseudo-expressions musicals d’un règim que prohibí la música; i Mapasonor UPF (2001), on passegem per diversos paisatges sonors inspirant-nos en els diversos espais d’una facultat de Comunicació Audiovisual. 

Autoria 

Finalment, a Mapasonor tenim voluntat d’autoria, de manera que cerquem un segell propi en tot el que fem. De broma, nosaltres mateixos parlem d’una producció «mapasonoriana». 

La nostra manera de treballar, d’entrada, està més en línia amb el cinema documental que amb el reportatge. Fins i tot és així en les produccions que són més «funcionals», com les produccions pedagògiques o els vídeos de campanyes. Això implica que tenim un seguit de tècniques molt habituals en tots els nostres treballs. Per exemple, busquem en general treballar en espais naturals, és a dir, no preparats prèviament. Rarament afegim il·luminació a la que ja existeix naturalment, basant-nos al màxim en aprofitar la llum que pot donar el mateix entorn. I, a més, utilitzem molt poques músiques de fons que generin ambients, provoquin sentiments o ressaltin tensions. El que intentem és que la mateixa situació o la relació entre els personatges s’encarreguin de generar aquests resultats. En general, els sons que apareixen es produeixen en el mateix context, sigui en cotxes o altres espais on sona música, i en els vídeos musicals aprofitem la que fan els protagonistes. Aquests trets en imatge i so tenen un principi comú, i és l’intent de tenir una aproximació molt directa a allò que volem filmar. 

La tesi del documental no és explicada per una veu en off externa, sinó que emprem tots els esforços en la producció perquè aquella sigui directament explicada pels personatges que filmem. Això implica una manera d’aproximar-nos a les persones filmades perquè naturalment expliquin el que es voldrà defensar al documental. Tampoc ens agrada crear sets d’entrevistes amb «caps parlants», sinó que intentem crear situacions de tensió o emoció, sovint amb la trobada de diversos personatges i el poder que sorgeix de la seva interacció. Més que algú exposant una tesi, busquem, en la mesura del possible, una situació «dialògica» que impulsi una visió crítica.

Ens interessa explicar les històries a través de la construcció de personatges, persones la història de les quals cerqui el nostre missatge essencial de dignitat humana: des de l’activista de cultura popular fins a la persona afganesa que intenta ser resilient davant d’un context que l’ha «superat». Al darrere d’aquesta recerca hi ha una elecció ideològica que s’allunya de la neutralitat, i és que, malgrat que ens interessi la varietat d’opcions de vida i pensament, partim de la militància per determinats valors (anteriorment explicats).

Per tot plegat, la nostra recerca és la microhistòria, més que la macrohistòria. Posar la càmera no sobre els grans fets i els grans personatges, sinó sobre les persones que lluiten per la construcció de la dignitat personal ja sigui en la seva feina, en activitats artístiques populars o en la defensa dels seus drets humans. La microhistòria, la que forma el 95% de la vida de les persones, no hi té la mateixa rellevància. Com si la vida, fora de les grans declaracions o dels grans moments de la Història, fos un parèntesi de l’existència. Per a nosaltres, en canvi, la microhistòria ha estat sempre un dels fets definidors de la nostra creació.